Passa al contingut principal

Race, l'heroi de Berlín


Resultat d'imatges de l'heroi de berlin

L’altre dia vaig anar al cinema a veure “Race, l'heroi de Berlín” basada en la participació de Jesse Owens en les Olimpíades de 1936 a Berlín. Una molt bona pel·lícula i de les que et fan pensar. 


El punt de vista sembla portar l’objectiu del film a la reflexió de com l’Alemanya nazi va usar els Jocs com a punta de llaça de la seua brillant propaganda (el paper de la cineasta Leni Riefensthal és clau per fer-ne una lectura benevolent oposada a la del gris de Joseph Goebbels) i, de forma suau, ens mostra la depuració racial contra els jueus al país centreeuropeu. Però, sens dubte, també queda molt retratada la societat nord-americana i el rol dels negres als anys 30. La segregació era ben present i l’incipient lluita del negres per mostrar el rebuig a la situació porten al clímax del film: Owen ha de decidir córrer o mostrar el rebuig sense fer-ho (no faig pas spoiler… tothom sap com acaba la cosa). Un cop aconsegueix les quatre medalles i torna a casa, s’explica ja amb imatges reals, quan rep dia de la seua festa als EUA, malgrat ser rebut per un milió de persones a Nova York, ha d’entrar a la sala de festes per la porta de servei… i, com s’explica al final amb text sobreposat a imatges reals… mai va ser rebut per la Casa Blanca… i només el 1990, 10 anys després de la seua mort, va rebre un reconeixement per part del Congrés.

 Aquestes situacions de conflicte racials també van ser molt presents a la Segona Guerra Mundial als EUA. Els japonesos (d’origen) del país van ser reclosos en camps de detenció i, fins i tot, els del Perú (uns 1.800) van ser deportats als EUA per ubicar-los-hi (per exemple al de Crystal City, Texas): sense haver fet res i sense judici. D’ençà la recuperació econòmica, els asiàtics al Perú eren mal vistos, com els jueus a Alemanya o abans a Castella o Aragó, i se’ls acusava de robar els llocs de treball. També van fer cap a aquests camps desenes de llatinoamericans d’origen italià o alemany. No serà fins el 1988 que els EUA van compensar amb 20.000€ els supervivents americans d’origen japonès però per als del Perú, el 1998, la compensació va ser de 5.000€.

 El cinema i la literatura ens ajuden a entendre el passat, fase imprescindible per entendre el present i intuir el futur.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Xènia, tens un Whatsapp. Recomanació d'Irene Campabadal

El llibre tracta d’una adolescent d’uns 15 anys que es diu Xènia i viu amb la seva àvia. Ella és una noia tímida i bona estudiant que un dia es troba al cinema amb el Carles, un noi popular del seu institut a qui coneix des de la infància. Comencen a fer junts un treball de literatura i a partir d’aquell moment comencen una amistat i a conèixer-se més, el que fa que la Xènia estigui molt pendent dels Whatsapps que ell li mana. Finalment ella descobreix que té novia, però el Carles acaba amb ella per estar amb la Xènia.  El tema principal que aborda el llibre és el primer amor i el que comporta. Com a secundaris tracta l'addicció dels adolescents a la tecnologia, com es veu en la Xènia que no para de mirar el mòbil per respondre els Whatsapps, en la seva amiga la Laia i altres persones de l’institut. Un altre tema que tracta és la importància de l’amistat, les relacions que es té amb la família, sobretot amb els avis i la maduració personal.  L’argument és realista i m’ha agra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Como un pájaro en una pecera, per Irene Calvo

Como un pájaro en una pecera  és és una obra de divulgació necessària sobre l’Alt Potencial Intel·lectual (API). A través d’un llenguatge visual accessibleel llibre ens convida a endinsar-nos en la realitat, sovint mal entesa, de les altes capacitats. La història segueix dos personatges simbòlics. D’una banda, Birdo, un home-ocell que sap des de petit que és superdotat i ha après a conviure amb aquesta etiqueta. De l’altra, Raya, una dona-peix que acaba de rebre un diagnòstic d’API i que, lluny de reconèixer-s’hi, se sent inútil i desconcertada. La trobada entre tots dos esdevé el punt de partida d’un relat que forma un retrat complet i realista del que significa viure amb alt potencial. L’obra té la capacitat de desmuntar prejudicis. Explica amb rigor, tant el funcionament cognitiu d’aquestes persones com les dificultats que solen afrontar, ja sigui a l’escola, a la feina o en les relacions personals. A més, mostra com un diagnòstic —tant en la infantesa com en l’edat adulta— pot ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Crítica cinematogràfica a la pel·lícula “We need to do something”, per Edgar Rodríguez

Nota: 8/10 Director: Sean King O’Grady Repartiment: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, Pat Healy, John James Cronin, Lisette Alexis. Encara estava assimilant les dimensions de la sala quan la pantalla es va començar a il·luminar. I des del primer fotograma, vaig estar completament submergit en la pel·lícula, i és que el debut de Sean King O’Grady darrere de les càmeres comença com poques pel·lícules ho fan: sense context, sense explicació, simplement et col·loca dins d’aquella habitació en la qual estaràs durant la pròxima hora i mitja. Amb les primeres escenes comences a preguntar-te “què està passant?”, i quan els crèdits surten a la pantalla segueixes amb la mateixa pregunta, així és “We need to so something”, però parlem una mica més a fons. ​Els aspectes que més em van cridar l’atenció són la direcció i la posada en escena, són senzilles però al mateix temps molt efectives. Sean King O’Grady presenta els personatges d’una manera molt directa: els col·loca al centre del fotograma i de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació