"Indocti discant, et ament meminisse periti", de Jon Elipe

“Indocti discant, et ament meminisse periti”

(Que ho aprenguin els ignorants, i ho recordin els entesos)

De veres és tan important la lectura? Tot comença amb una esquerda al cristall de la rutina: temps que vola, com cavalls de foc, enfurits, al galop marcat per un metrònom un segon abans de desfer-se; o estius eterns, on el temps és la sorra d’un desert infinit que t’envolta, pous plens d’hores a punt de desbordar, on l’inici d’un nou llibre és la gota que els aboca. Des de la tranquil·litat, la serenitat i la calma fins a la fòbia més profunda: la lectura és una droga d’addicció selectiva, una vegada comences i t’agrada, no hi ha cura: la necessites a totes hores. Paisatges aliens, regits per lleis incompreses, amb colors nous i sons desconeguts; la realitat grisa, un món antinatural, pessimista, societats ultraracionals i falses utopies; aventures intrèpides, llençar-se sense rumiar a històries per universos exòtics, amb éssers afrodisíacs i perfum a l’antípoda de casa. Són al·lucinacions de quatre gats, bohemis dins d’antres psicodèlics, éssers extraordinaris, a vegades depressius i amb falta d’autoestima, altres amb excitacions sobrenaturals, a qui fan anomenar ‘bojos’, però que tenen en comú el magnífic plaer de la lectura. Per a aquesta espècie en perill d’extinció, cada llibre és un temple. És un amulet, la peça clau que obre portals a mons paral·lels, lluny de la defraudant realitat. Un lloc sense espai ni temps: un amagatall de pensaments on refugiar-se, el lloc més segur, el més íntim i el més emocionant. Si és capaç de tot això, ara només cal que decideixis si de veres és important per a tu.

Jon Elipe (4t d'ESO)