Salta al contingut principal

"Delirium", de Lauren Oliver. Recomanació de Carla Racero.

Resultat d'imatges de delirium lauren oliver
He escollit aquest llibre ja que és l’últim que he llegit. És escrita per Lauren Oliver, una escriptora americana.
Els dos protagonistes viuen en un segle XXII on els científics posen fi a la malaltia de “l’amor” o “delira nervosa” ja que és considera mortal. La gent és curada a partir dels divuit anys i després canvien radicalment la manera de ser.
La protagonista Lena s’ha de fer aquesta cura per no estar contaminada però uns successos faran que canvi de pensament i no vulgui sotmetre’s a l’operació. Els que no són afectats se’ls anomena simpatitzants i volen matar-los.
“Diuen que en els vells temps l’amor portava a la gent a la bogeria, persones mortes, suïcidis per amor i un amor mai corresponent. La més mortal de totes les coses mortals. Et mata tant quan la tens que quan no la tens.”
Els personatges són la protagonista Lena que és una adolescent de disset anys, no molt alta i cabell castany;  després trobem a la seva millor amiga que és bastant alta i més bé semblant a una model en comparació a la Lena; per últim, és l’Àlex, un noi atractiu que està enamorat de la Lena i farà el possible per estar amb ella. Els altres personatges són la família i alguns amics dels protagonistes que faran intervencions al llarg de la novel·la, a més, està narrat en primera persona i posa molt èmfasi en les seves vivències.

En conclusió, el més sorprenent del llibre ha sigut la manera de veure l’amor com una malaltia i que hi hagi una cura. També com es viu en una cosa semblant a una dictadura amb unes normes i el toc de queda. Encara així recomano aquest llibre ja que podem trobar acotacions d’altres llibres en relació amb aquest.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La caiguda de Tarragona: la novel·la

El setge d’Auda Gascón ens endinsa en un recorregut emocional pels carrers de Tarragona, un recorregut fet de memòria i de ferides (algunes avui camuflades sota l’aspecte de monuments). La novel·la ens guia per un entramat de carrers amb noms vigents i d’altres ja perduts, com si cada cantonada fos una pista del temps viscut. Aquesta mirada, gairebé arqueològica, converteix la ciutat en un personatge viu, on cada espai guarda un record del setge i de la por que el va acompanyar. La trama avança amb una sensibilitat especial cap als diferents nivells de la ciutat històrica. No només veiem la ciutat monumental, sinó també la subterrània, la de les aigües amagades, l’emmurallada, la dels baulards i els passatges invisibles que permeten la supervivència quan tot sembla condemnat. Aquest món soterrat esdevé metàfora d’una societat que lluita per mantenir-se dempeus mentre la guerra ho sacseja tot; ho fa malbé tot. Entre aquestes tensions apareixen figures històriques que donen profunditat ...

Como un pájaro en una pecera, per Irene Calvo

Como un pájaro en una pecera  és és una obra de divulgació necessària sobre l’Alt Potencial Intel·lectual (API). A través d’un llenguatge visual accessibleel llibre ens convida a endinsar-nos en la realitat, sovint mal entesa, de les altes capacitats. La història segueix dos personatges simbòlics. D’una banda, Birdo, un home-ocell que sap des de petit que és superdotat i ha après a conviure amb aquesta etiqueta. De l’altra, Raya, una dona-peix que acaba de rebre un diagnòstic d’API i que, lluny de reconèixer-s’hi, se sent inútil i desconcertada. La trobada entre tots dos esdevé el punt de partida d’un relat que forma un retrat complet i realista del que significa viure amb alt potencial. L’obra té la capacitat de desmuntar prejudicis. Explica amb rigor, tant el funcionament cognitiu d’aquestes persones com les dificultats que solen afrontar, ja sigui a l’escola, a la feina o en les relacions personals. A més, mostra com un diagnòstic —tant en la infantesa com en l’edat adulta— pot ...

Crítica cinematogràfica a la pel·lícula “We need to do something”, per Edgar Rodríguez

Nota: 8/10 Director: Sean King O’Grady Repartiment: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, Pat Healy, John James Cronin, Lisette Alexis. Encara estava assimilant les dimensions de la sala quan la pantalla es va començar a il·luminar. I des del primer fotograma, vaig estar completament submergit en la pel·lícula, i és que el debut de Sean King O’Grady darrere de les càmeres comença com poques pel·lícules ho fan: sense context, sense explicació, simplement et col·loca dins d’aquella habitació en la qual estaràs durant la pròxima hora i mitja. Amb les primeres escenes comences a preguntar-te “què està passant?”, i quan els crèdits surten a la pantalla segueixes amb la mateixa pregunta, així és “We need to so something”, però parlem una mica més a fons. ​Els aspectes que més em van cridar l’atenció són la direcció i la posada en escena, són senzilles però al mateix temps molt efectives. Sean King O’Grady presenta els personatges d’una manera molt directa: els col·loca al centre del fotograma i de...