Salta al contingut principal

La noia del tren, de Paula Hawkins. Recomanació d'Elena Barrera.

Fa uns mesos, vaig anar a comprar-me un llibre, però, no sabia quin escollir i va ser llavors quan vaig trobar aquest magnífic títol. Crec que no podria haver escollit millor.
Aquest llibre d’intriga i misteri, explicat des de tres punts de vista diferents, tracta d’una dona alcohòlica, Rachel, que agafa el tren cada matí cap a la capital. Tots els dies el tren para en un semàfor vermell, des d’on es pot veure la casa d’una parella, a la qual la Rachel anomena Jess i Jason, sobre la que s’ha inventat una història d’amor perfecta.
Un dia com qualsevol altre, el tren s’atura al semàfor, però, quan la Rachel mira per la finestra, veu la Jess besant-se amb un altre home. És en aquell moment quan sent una ira descontrolada igual que quan va descobrir que el seu marit (Tom) estava tenint una aventura.                                                      
Aquell mateix dia s’emborratxa.
El dia següent la Megan, que és el nom real de la Jess, ha desaparegut i la Rachel s’ha aixecat coberta amb sang i plena de blaus i sense recordar  res del que ha passat.
Després d’això la Rachel es veurà involucrada en una investigació per esbrinar qui va ser l’assassí/na arribant fins i tot a arriscar la seva pròpia vida.
Un mes després d’haver-me llegit el llibre van fer una adaptació cinematogràfica dirigida per Tate Taylor, amb un repartiment d’actors boníssim: Emily Blunt(Rachel), Haley Bennett (Megan), Luke Evans (Scott), Justin Theroux (Tom) i Rebecca Ferguson (Ana).
Aquesta adaptació és fidel al llibre, encara que penso que el llibre és més complet i personalment crec que mai no m’havia agradat tantíssim un llibre ni havia gaudit tant llegint.

Espero que si decideixes llegir-te’l, gaudeixis tant o més que jo intentant esbrinar qui és l’assasí/na.  
Elena Barrera, 2n d'ESO

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La caiguda de Tarragona: la novel·la

El setge d’Auda Gascón ens endinsa en un recorregut emocional pels carrers de Tarragona, un recorregut fet de memòria i de ferides (algunes avui camuflades sota l’aspecte de monuments). La novel·la ens guia per un entramat de carrers amb noms vigents i d’altres ja perduts, com si cada cantonada fos una pista del temps viscut. Aquesta mirada, gairebé arqueològica, converteix la ciutat en un personatge viu, on cada espai guarda un record del setge i de la por que el va acompanyar. La trama avança amb una sensibilitat especial cap als diferents nivells de la ciutat històrica. No només veiem la ciutat monumental, sinó també la subterrània, la de les aigües amagades, l’emmurallada, la dels baulards i els passatges invisibles que permeten la supervivència quan tot sembla condemnat. Aquest món soterrat esdevé metàfora d’una societat que lluita per mantenir-se dempeus mentre la guerra ho sacseja tot; ho fa malbé tot. Entre aquestes tensions apareixen figures històriques que donen profunditat ...

Como un pájaro en una pecera, per Irene Calvo

Como un pájaro en una pecera  és és una obra de divulgació necessària sobre l’Alt Potencial Intel·lectual (API). A través d’un llenguatge visual accessibleel llibre ens convida a endinsar-nos en la realitat, sovint mal entesa, de les altes capacitats. La història segueix dos personatges simbòlics. D’una banda, Birdo, un home-ocell que sap des de petit que és superdotat i ha après a conviure amb aquesta etiqueta. De l’altra, Raya, una dona-peix que acaba de rebre un diagnòstic d’API i que, lluny de reconèixer-s’hi, se sent inútil i desconcertada. La trobada entre tots dos esdevé el punt de partida d’un relat que forma un retrat complet i realista del que significa viure amb alt potencial. L’obra té la capacitat de desmuntar prejudicis. Explica amb rigor, tant el funcionament cognitiu d’aquestes persones com les dificultats que solen afrontar, ja sigui a l’escola, a la feina o en les relacions personals. A més, mostra com un diagnòstic —tant en la infantesa com en l’edat adulta— pot ...

Crítica cinematogràfica a la pel·lícula “We need to do something”, per Edgar Rodríguez

Nota: 8/10 Director: Sean King O’Grady Repartiment: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, Pat Healy, John James Cronin, Lisette Alexis. Encara estava assimilant les dimensions de la sala quan la pantalla es va començar a il·luminar. I des del primer fotograma, vaig estar completament submergit en la pel·lícula, i és que el debut de Sean King O’Grady darrere de les càmeres comença com poques pel·lícules ho fan: sense context, sense explicació, simplement et col·loca dins d’aquella habitació en la qual estaràs durant la pròxima hora i mitja. Amb les primeres escenes comences a preguntar-te “què està passant?”, i quan els crèdits surten a la pantalla segueixes amb la mateixa pregunta, així és “We need to so something”, però parlem una mica més a fons. ​Els aspectes que més em van cridar l’atenció són la direcció i la posada en escena, són senzilles però al mateix temps molt efectives. Sean King O’Grady presenta els personatges d’una manera molt directa: els col·loca al centre del fotograma i de...