Salta al contingut principal

Així és la vida, Carlota - Una recomanació de Carla Herrerias

 Així és la vida, Carlota és un llibre que, narrat amb humor, planteja un tema delicat que no és tractat de manera dramàtica ni angoixant per les situacions que la protagonista viu.

M’ha agradat que l’autora, Gemma Lienas, ens fa veure que després de la tempesta, situacions difícils i disgustos per una noia de la seva edat, sempre arriba la calma si s’és positiva a la vida, com ha estat la Carlota.

El que més m’ha impactat és com es plantegen els problemes quotidians de la vida i com els enfronta una nena de catorze anys: la separació d’uns pares, el primer amor, el primer desengany... i pel damunt de tot, el valor de l’amistat.

Per tot això, el trobo un llibre molt instructiu i que tots ens hi podem sentir identificats en algun moment de la narració, ja que és com la vida mateixa i així és la vida.

Un llibre emotiu i formatiu alhora, de creixement personal i de superació de moments tristos i alegres que s’alternen per afrontar-te als obstacles. Un llibre que recomanaria sempre.

També he de dir que l’únic que no m’ha agradat del llibre ha estat la seva brevetat, ja que quan comença la trama i es va complicant cada cop més, de sobte finalitza i et quedes una mica sorprès esperant que no sigui veritat i que la història duri una mica més.

És una novel·la escrita de forma senzilla, amb més diàleg que narració, i tot i ser publicada l’any 1989 tracta un tema molt actual i més d’un es deu haver sorprès en la referència que es fa de la igualtat dels progenitors.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La caiguda de Tarragona: la novel·la

El setge d’Auda Gascón ens endinsa en un recorregut emocional pels carrers de Tarragona, un recorregut fet de memòria i de ferides (algunes avui camuflades sota l’aspecte de monuments). La novel·la ens guia per un entramat de carrers amb noms vigents i d’altres ja perduts, com si cada cantonada fos una pista del temps viscut. Aquesta mirada, gairebé arqueològica, converteix la ciutat en un personatge viu, on cada espai guarda un record del setge i de la por que el va acompanyar. La trama avança amb una sensibilitat especial cap als diferents nivells de la ciutat històrica. No només veiem la ciutat monumental, sinó també la subterrània, la de les aigües amagades, l’emmurallada, la dels baulards i els passatges invisibles que permeten la supervivència quan tot sembla condemnat. Aquest món soterrat esdevé metàfora d’una societat que lluita per mantenir-se dempeus mentre la guerra ho sacseja tot; ho fa malbé tot. Entre aquestes tensions apareixen figures històriques que donen profunditat ...

Como un pájaro en una pecera, per Irene Calvo

Como un pájaro en una pecera  és és una obra de divulgació necessària sobre l’Alt Potencial Intel·lectual (API). A través d’un llenguatge visual accessibleel llibre ens convida a endinsar-nos en la realitat, sovint mal entesa, de les altes capacitats. La història segueix dos personatges simbòlics. D’una banda, Birdo, un home-ocell que sap des de petit que és superdotat i ha après a conviure amb aquesta etiqueta. De l’altra, Raya, una dona-peix que acaba de rebre un diagnòstic d’API i que, lluny de reconèixer-s’hi, se sent inútil i desconcertada. La trobada entre tots dos esdevé el punt de partida d’un relat que forma un retrat complet i realista del que significa viure amb alt potencial. L’obra té la capacitat de desmuntar prejudicis. Explica amb rigor, tant el funcionament cognitiu d’aquestes persones com les dificultats que solen afrontar, ja sigui a l’escola, a la feina o en les relacions personals. A més, mostra com un diagnòstic —tant en la infantesa com en l’edat adulta— pot ...

Crítica cinematogràfica a la pel·lícula “We need to do something”, per Edgar Rodríguez

Nota: 8/10 Director: Sean King O’Grady Repartiment: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, Pat Healy, John James Cronin, Lisette Alexis. Encara estava assimilant les dimensions de la sala quan la pantalla es va començar a il·luminar. I des del primer fotograma, vaig estar completament submergit en la pel·lícula, i és que el debut de Sean King O’Grady darrere de les càmeres comença com poques pel·lícules ho fan: sense context, sense explicació, simplement et col·loca dins d’aquella habitació en la qual estaràs durant la pròxima hora i mitja. Amb les primeres escenes comences a preguntar-te “què està passant?”, i quan els crèdits surten a la pantalla segueixes amb la mateixa pregunta, així és “We need to so something”, però parlem una mica més a fons. ​Els aspectes que més em van cridar l’atenció són la direcció i la posada en escena, són senzilles però al mateix temps molt efectives. Sean King O’Grady presenta els personatges d’una manera molt directa: els col·loca al centre del fotograma i de...