Passa al contingut principal

Crítica cinematogràfica a la pel·lícula “We need to do something”, per Edgar Rodríguez

Nota: 8/10

Director: Sean King O’Grady

Repartiment: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, Pat Healy, John James Cronin, Lisette Alexis.

Encara estava assimilant les dimensions de la sala quan la pantalla es va començar a il·luminar. I des del primer fotograma, vaig estar completament submergit en la pel·lícula, i és que el debut de Sean King O’Grady darrere de les càmeres comença com poques pel·lícules ho fan: sense context, sense explicació, simplement et col·loca dins d’aquella habitació en la qual estaràs durant la pròxima hora i mitja. Amb les primeres escenes comences a preguntar-te “què està passant?”, i quan els crèdits surten a la pantalla segueixes amb la mateixa pregunta, així és “We need to so something”, però parlem una mica més a fons.

​Els aspectes que més em van cridar l’atenció són la direcció i la posada en escena, són senzilles però al mateix temps molt efectives. Sean King O’Grady presenta els personatges d’una manera molt directa: els col·loca al centre del fotograma i desenfoca el fons, això ho fa de la mateixa manera gairebé tota la pel·lícula. Segueix el model de les pel·lícules de terror independents dels últims anys: personatges enfrontats entre ells mateixos, problemes familiars, imatges desagradables i sublims, però el que trobo més interessant és aquesta barreja de terror i comèdia negra i absurda que aconsegueix.

​D’una manera semblant a com ho va fer Ari Aster amb “Midsommar” (2019), Sean Grady O’King barreja les imatges més desagradables amb humor extremadament negre i ens alguns moments absurd. Gran culpa d’això té Pat Healy amb la seva excèntrica interpretació del pare de la família que, per moments, ens transporta als passadissos del Overlook en els que Jack Nicholson persegueix al seu fill amb una destral. La interpretació de Pat Healy és tan grandiloqüent que fa que funcioni perfectament amb el to de la pel·lícula. També nombrar a Vinessa Shaw i Sierra McCormick que aporten un paper molt més humà al film.

​Per acabar volia parlar del tema del pressupost. És extraordinari el que aconsegueix Sean Grady O’King amb molt poc pressupost gràcies, en gran part, a un gran ús del fora de camp. Amb una visió original i amb un final que no deixarà a ningú indiferent acaba el debut de O’King com a director. Haurem d’estar atents al següent projecte, perquè aquesta primera obra promet molt. Molt bona pel·lícula i gran primera experiència al festival de Sitges.

Edgar Rodríguez, 2n de BAT



Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Xènia, tens un Whatsapp. Recomanació d'Irene Campabadal

El llibre tracta d’una adolescent d’uns 15 anys que es diu Xènia i viu amb la seva àvia. Ella és una noia tímida i bona estudiant que un dia es troba al cinema amb el Carles, un noi popular del seu institut a qui coneix des de la infància. Comencen a fer junts un treball de literatura i a partir d’aquell moment comencen una amistat i a conèixer-se més, el que fa que la Xènia estigui molt pendent dels Whatsapps que ell li mana. Finalment ella descobreix que té novia, però el Carles acaba amb ella per estar amb la Xènia.  El tema principal que aborda el llibre és el primer amor i el que comporta. Com a secundaris tracta l'addicció dels adolescents a la tecnologia, com es veu en la Xènia que no para de mirar el mòbil per respondre els Whatsapps, en la seva amiga la Laia i altres persones de l’institut. Un altre tema que tracta és la importància de l’amistat, les relacions que es té amb la família, sobretot amb els avis i la maduració personal.  L’argument és realista i m’ha agra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Como un pájaro en una pecera, per Irene Calvo

Como un pájaro en una pecera  és és una obra de divulgació necessària sobre l’Alt Potencial Intel·lectual (API). A través d’un llenguatge visual accessibleel llibre ens convida a endinsar-nos en la realitat, sovint mal entesa, de les altes capacitats. La història segueix dos personatges simbòlics. D’una banda, Birdo, un home-ocell que sap des de petit que és superdotat i ha après a conviure amb aquesta etiqueta. De l’altra, Raya, una dona-peix que acaba de rebre un diagnòstic d’API i que, lluny de reconèixer-s’hi, se sent inútil i desconcertada. La trobada entre tots dos esdevé el punt de partida d’un relat que forma un retrat complet i realista del que significa viure amb alt potencial. L’obra té la capacitat de desmuntar prejudicis. Explica amb rigor, tant el funcionament cognitiu d’aquestes persones com les dificultats que solen afrontar, ja sigui a l’escola, a la feina o en les relacions personals. A més, mostra com un diagnòstic —tant en la infantesa com en l’edat adulta— pot ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació