Salta al contingut principal

L'anell de l'Irina - Una recomanació de Gàdor Toldra

A l'Alexandre li han detectat tuberculosi. Per aquesta raó i que la relació entre els pares no és massa bona, l'Àlex ha hagut de marxar de la ciutat amb el seu pare, en Víctor, i llogar una casa rural en un petit poble de Sòria. La relació entre l'Àlex i en Víctor (en cap moment el menciona com a pare) no era massa bona.
L'endemà d'instal·lar-se a la nova casa, els dos homes fan una visita als seus veïns. Es troben amb una jove de nom Irina, la seva àvia russa Liudmila, les seves criades i la seva cuinera que també acaba fent el menjar per a ells. A partir d'aquest punt, l'Àlex i la Irina es comencen a veure diàriament, ja que ell té un gran interès pels llibres de literatura russa que hi ha a la casa de la seva veïna, però acaba descobrint que està enamorat d'ella. La relació entre la Irina i en Víctor és molt diferent. I el problema és que Àlex està completament enamorat d'Irina, ella d'en Víctor i en Víctor intenta seduir a la noia tocant el violí, tot i que per a ell, la Irina, no és més que una més.
Llegir aquests llibres l'ajuda a no pensar en el seu pare, la Irina i altres problemes. També fa que descobreixi la història de la família d'Irina i d'un anell que ella sempre porta, però un dia, se'l deixa a la cuina de la casa dels seus veïns. L'Àlex el guarda amb la intenció de tornar-se'l, però no sap com fer-ho.
Quan mor l'àvia de la Irina, ella es veu obligada a marxar, i tornar a viure cap a Rússia. Anys més tard, quan en Víctor mor, l'Àlex decideix anar-la a veure a Sant Petersburg. Allà li retorna l'anell a la Irina i ella decideix ensenyar-li una casa abandonada que pertany a la seva família i a la qual, antigament, s'hi trobava una immensa biblioteca la qual havia desaparegut i l'Àlex aconsegueix trobar.
També, la Irina anima a ell a escriure i finalment acaba publicant el seu primer llibre.

Els temes tant principals com secundaris són l'adolescència, l'amor, i el desamor, i la història de Rússia. A més a més, hi ha trets de novel·la psicològica, ja que s'expressa amb molts detalls el pensament del protagonista, i realista, ja que aquest llibre podria estar basat en fets reals, ja que tracta de l'amor no correspost d'un adolescent i els problemes entre ell i el seu pare. Tot hi que sembla una situació impossible i inusual i això ha sigut una de les coses que més m'ha agradat.

Penso que en aquesta novel·la es vol recalcar el masclisme a través del comportament d'en Víctor i que siguin sempre les dones les que perdonin i les que visquin amb més tristesa el desamor. També, que sigui una dona la responsable de cuinar i que siguin dones les criades de Liudmila, és a dir, el fet que siguin dones les responsables de fer les feines de la casa. Una cosa a destacar d'aquesta lectura i que he trobat molt original són els títols de tots els episodis, ja que els títols estan compostos per les últimes paraules del capítol anterior. Mai havia llegit una novel·la d'aquest tipus i la veritat és que t'ajuda a seguir llegint la història.

Recomano aquest llibre a tots aquells adolescents que hagin viscut un amor no correspost o a lectors amants de novel·les roses, com a mi. Però crec que no se l'haurien de llegir menors de 14 - 15 anys, ja que, tot i que és curtet, fa un ús del llenguatge bastant complex. A més d'això, la història s'inicia d'una manera difícil, amb un flashback gens senzill. En fa ús, ja que provoca una incertesa i una intriga, tot i que facilita al llarg de la història el seu significat.


Gàdor Toldra, 1r de BAT C


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La caiguda de Tarragona: la novel·la

El setge d’Auda Gascón ens endinsa en un recorregut emocional pels carrers de Tarragona, un recorregut fet de memòria i de ferides (algunes avui camuflades sota l’aspecte de monuments). La novel·la ens guia per un entramat de carrers amb noms vigents i d’altres ja perduts, com si cada cantonada fos una pista del temps viscut. Aquesta mirada, gairebé arqueològica, converteix la ciutat en un personatge viu, on cada espai guarda un record del setge i de la por que el va acompanyar. La trama avança amb una sensibilitat especial cap als diferents nivells de la ciutat històrica. No només veiem la ciutat monumental, sinó també la subterrània, la de les aigües amagades, l’emmurallada, la dels baulards i els passatges invisibles que permeten la supervivència quan tot sembla condemnat. Aquest món soterrat esdevé metàfora d’una societat que lluita per mantenir-se dempeus mentre la guerra ho sacseja tot; ho fa malbé tot. Entre aquestes tensions apareixen figures històriques que donen profunditat ...

Como un pájaro en una pecera, per Irene Calvo

Como un pájaro en una pecera  és és una obra de divulgació necessària sobre l’Alt Potencial Intel·lectual (API). A través d’un llenguatge visual accessibleel llibre ens convida a endinsar-nos en la realitat, sovint mal entesa, de les altes capacitats. La història segueix dos personatges simbòlics. D’una banda, Birdo, un home-ocell que sap des de petit que és superdotat i ha après a conviure amb aquesta etiqueta. De l’altra, Raya, una dona-peix que acaba de rebre un diagnòstic d’API i que, lluny de reconèixer-s’hi, se sent inútil i desconcertada. La trobada entre tots dos esdevé el punt de partida d’un relat que forma un retrat complet i realista del que significa viure amb alt potencial. L’obra té la capacitat de desmuntar prejudicis. Explica amb rigor, tant el funcionament cognitiu d’aquestes persones com les dificultats que solen afrontar, ja sigui a l’escola, a la feina o en les relacions personals. A més, mostra com un diagnòstic —tant en la infantesa com en l’edat adulta— pot ...

Crítica cinematogràfica a la pel·lícula “We need to do something”, per Edgar Rodríguez

Nota: 8/10 Director: Sean King O’Grady Repartiment: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, Pat Healy, John James Cronin, Lisette Alexis. Encara estava assimilant les dimensions de la sala quan la pantalla es va començar a il·luminar. I des del primer fotograma, vaig estar completament submergit en la pel·lícula, i és que el debut de Sean King O’Grady darrere de les càmeres comença com poques pel·lícules ho fan: sense context, sense explicació, simplement et col·loca dins d’aquella habitació en la qual estaràs durant la pròxima hora i mitja. Amb les primeres escenes comences a preguntar-te “què està passant?”, i quan els crèdits surten a la pantalla segueixes amb la mateixa pregunta, així és “We need to so something”, però parlem una mica més a fons. ​Els aspectes que més em van cridar l’atenció són la direcció i la posada en escena, són senzilles però al mateix temps molt efectives. Sean King O’Grady presenta els personatges d’una manera molt directa: els col·loca al centre del fotograma i de...