de Jean-Marc Segarra Kaunas,
Lituània, 1941. Podem començar tot recuperant el famós vers català: “que volen
aquesta gent que truquen de matinada”. Deportació brutal de lituans cap a la
Sibèria profunda feta per agents soviètics una nit qualsevol. El règim stalinià
no és gaire lluny del hitlerià: injustícia, repressió i barbàrie institucionalitzat.
En aquest cas l’únic crim és pertànyer a una nació sospitosa d’antisocialisme i
ser crítics amb el sistema.
Ens
endinsem en el relat d’un llarg viatge cap al fred glacial de l’ànima humana.
Només els esbossos d’un quadern de dibuix furtiu de la protagonista, Lina,
omplen d’escalfor l’esperança de sobreviure. Aquesta adolescent usarà la
creativitat artística per crear un món paral·lel on s’anclarà amb totes les
seves forces per trobar cert alleujament; i alhora ser la veu testimonial dels
fets atroços de la deportació i l’esclavatge en condicions infrahumanes.
La
novel.la s’estructura en tres parts ben complementàries, com si fos una
tragèdia en tres actes.
1- Lladres i barjaules: detenció i llarg viatge cap al camp d’Altai.
2- Mapes
i serps: sojorn d’un
any a Altai.
3- Gel
i cendra: viatge des
d’Altai, passant per Makarov fins arribar al temut camp de Trofimovsk.
SPOILER!!!
El
viatge dins de vagons de bestiar recorden el sistema nazi de la “solució
final”. Animalització. Despullar la ment i el cos. Deixar records, estris i
pertinences a la teva llar. Haver de sortir esperitat sense saber el perquè, ni
quan podràs tornar. Tothom embotit sense escrúpols, sense intimitat, sense
pràcticament queviures. A poc a poc perds la noció del temps i entres en estat
de xoc. No pots comprendre tanta maldat.
Comença
la crueltat de guàrdies, els tripijocs per sobreviure. Només els més forts
d’esperit si tenen un polsim de sort afegit, podran albirar el futur immediat.
Veurem i sentirem l’angoixa a través dels ulls de la nostra estimada Lina i NO
d’un narrador omniscient. Els quadres de Munch ens ompliran la retina i mai més
les podrem deixar de banda. EL CRIT ensordirà la nostra ànima. Ens convertirem
en espectadors d’un grupet representatiu dels vora 160.000 lituans que van ser
foragitats cap a Sibèria.
Seguint
la filosofia dictatorial soviètica arriben a camps, a “centres de reeducació
mitjançant el treball”! Això ens recorda la posterior similitud dels camps
nazis amb el seu “el treball allibera”. Dues cares de la mateixa moneda. El
revers i l’anvers dels totalitarismes duts a l’extrem. Calia usar ma d’obra
esclava a les mines, les construccions faraòniques, la indústria..., fins arribar
a l’extermini individual o col·lectiu.
Desgast
psicològic, subalimentació, voluntat arbitrària dels guàrdies i un fred polar
inhumà. Fins i tot, una norma: sempre cal treballar. Només podran aturar
temporalment les tasques si arriben a -50º C. Els duran al límit de la
subsistència. Això permet evitar i neutralitzar qualsevol possibilitat de
resistència.
Amb
la Lina veurem com evoluciona la història, l’èxode, les relacions amb els seus
familiars i altres presoners, amb els guàrdies i els seus sentiments més
íntims.
Entre tons de grisos és el resultat de la mescla de la
blancor de les volves de neu amb la negror més dura de la nit polar.
Reflecteixen una visió plàstica del paisatge físic i del paisatge mental del
comportament humà plena de matisos. La duresa física de la terra congelada de
l’àrtic s’equipara amb la buidor infinita de les ànimes torturades dels
presoners.
Després
de tanta foscor albirarem un bri d’esperança. Qui té la sort de sobreviure es
conjura a ser testimoni vivent i maldarà perquè mai més torni a passar quelcom
tan espaordidor. Ailàs! A vegades som un xic naïf! Però no volem perdre la
nostra DIGNITAT HUMANA. Si ho aconseguim, podrem sobreviure qualsevol malifeta.
Us
animem a llegir Entre tons de grisos.
Podeu acompanyar la lectura amb la música del pianista Gavin Mikhail composada
expressament per a la novel.la.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada